Manuel Renau. Publicat al butlletí Cultural la Vila-roja. Any 1988
Jo sóc Dolors Colom dona de Manuel Manrique Panola que sempre treballà d’herbero; son pare i s’auelo també foren de l’ofici. A l’herba treballavem d’hivern i d’estiu.
Primer vam viure al carrer Roser més tard, ens vam canviar al carrer sant Lluís. L’amo de les finques sembrava l’herba en terra campa. El meu home i el meu cunyat Francesc la compraven a sovint, sobretot, pel camí Collantes per on està l’Alameda. També tenien herba pel terme de Castelló i també pel de Benicassi. Igual compraven una fanecà que fanecà i mitja aferrassant-la a ull. Pagavem trenta duros la fanecà pel anys cinquanta. Segavem només herba per a dos o tres dies. Huí anavem a este troç a per ella i dèma a l’altre. Es comprava per a fer un segó i avant, encara que hi havien herbes que les teniem per a totes les segaes però eren les menys. Quan voliem fer un altre segó hi tornavem i si ens enteniem, bé. Ha hagut anys d’hivern de no tindre herba, tenin de comprar safanòries i ordi per a vendre´ls. Altres vegaes treballavem per al dimoni, perquè no traiem res. Tan podies acertar-ho com errar-ho. El meu Manuel deia: Hem treballat per al tio de l’herba, no hem guanyat res!. En un altre segó recuperavem el que haviem perdut.
La gruga era el cuc que més mal li feia a l’herba. La veies una miqueta picà i a la s’endemà ja estava tota menjà. Els amos la polvoritzaven però si ja la tenies comprà i tenies de tardar set o huit dies en segar-la, la feies tú.
Segavem l’herba amb corbelles, feiem garbetes que cabien dins la mà. A temporaes, portavem diariament dos llogats. El sogre de Requesens l’hem tingut de segaor. Cobraven a tan la garbeta fins que en feien mil dos-centes o mil tres-centes. Hi plovia, moltes voltes, i no podies acabar d’omplir el carro. El meu fill sap lo que es estar plovent quaranta dies. Banyant-se totes les dies; això que diuen que si plou per sant Marc….Segaves l’herba eixuta i abans de carregar-la, plovia. Ja estava tota banyà!. Al banyar-se es feia més erta. Si la carregaves fresca no li donaves temps a que es calfara però si eixia el sol es clafia, aixina ho deiem. Per això si podiem repartir-la per les cases en un hora no esperavem dos. En casa es quedava poca herba; procuravem deixar-ne una poca per si venia algú a comprar-ne.
El treball era pesat perquè anavem ajupidet tot el sant matí per a fer una carretà de mil-dos-centes garbetes. Moltes voltes, els homens entraven a la Vila plovent i xopaets, havent de vindre a casa a canviar-se de roba. Primer només portaven un carro, després ens ne varem fer un altre.
A les cinc o cinc i mitja, d’estiu, ells pegaven per avall. A les deu i mitja o onze ja tenien un carro carregat. Quan ú anava l’altre tornava a repartir-la. Aixina no ens llevaven l’herba.
Els únics herberos d’Almassora van ser el meu home i el germà. Manuel repartia per tota la Vila, per la plaça de la Biga, Bolos, sant Marc, l’Estacioneta fins el carrer sant Lluís; el meu cunyat feia des del carrer dels Bolos pel de sant Jaume i sant Felip ademés de tot això d’ací dalt. El nostre carro sempre carregava més herba per que l’altre tenia la volta més llarga. Els dissabtes feiem dos viatges per a repartir el doble.
El meu Manuel em deia: Tu a tal hora estate al Portal i repartiràs!, per acabar més prompte. A casa, arribavent xopats, moltes dies es canviaven dues vegades: la primera a la que entrava; repartint es tornaven a banyar. Estic farta de portar les samarretes i roba, tot l’hivern, al calfó. Mira si venia banyada l’herba.
Una dona eixia: hui, vull una garbeta : quatre perres. A l’altra sempre li’n deixavem una o dos al brancal. En arribar a cal Rípio al carrer Major paravem el carro i ens comprava dos o tres duros d’herba que entravem d’una fardà. Jo estic farta d’entrar-li tres o quatre feixos on estava l’haca: només faltava que li donarem de menjar i tot!.
A la que anavem a moure eixia una dona allà al darrere que volia una garbeta d’herba: Dona-li’n una que no ha tingut temps d’eixir! Em deia el meu home. Les dones, encara hi havia qui et remenejava tot el carro buscant la garbeta millor i el Manuel els deia: Ja te la triarè jo! I li la triava. Hi havia d’ella que li deixavem totes les dies cinc o sis garbetes. Moltes dones eixien al carrer a compra una garbeta per als conills, altres per al burret; però qui més en gastaven era per a les haques dels carreters com les de Rípio, Botifarra i Martí. Els vaquers no acostumaven a comprar-ne. La clientela era quasi sempre la mateixa: augmentaven, amainaven però com sols hi havia un herbero no ens llevava ningú la parròquia. Hi havia setmana que confiaves en més i en treies menys perquè aquella herba t’havia costat massa. A les que en volien totes les dies els cobravem a la setmana. Arreplegaves trenta o quaranta duros per anar passant. D’alguna gent costava cobrar-ho.
Dibuix de Joan Edo Balaguer