Publicats al programa de festes de santa Quitèria de l’any 1982
| Al pas de Santa Quitèria
Manifestació patronímica, dia 22 de maig a Santa Quitèria, després d’assaborir i reposar l’arròs calderer, fent-li un prec de gratitud fins a l’any que ve. Original del poeta del poble Pepe Forcada i Polo *** Al passar Santa Quitèria, Almassora don goig viu. La moreneta-el caliu- els ofrena a tots molt sèria. Desfila la processó. Manifestació cristiana. La creu s’alça al vent-galana-, sense fer ostentació. Els ciris-llengües de foc- mai deixen de ventejar i la cera derramar, ses llàgrimes poc a poc. Són llàgrimes d’alegria d’un poble que al plor somriu. La patrona a vora el riu, vela per ell nit i dia. I en este jorn onomàstic a la Patrona i Regina…, Almassora-al prec-s’inclina, a son passeig eclesiàtic. Una gamma de color segeixen detràs dels ciris; blau, groc, roig…,formant un iris de novells capolls en flor. Són les penyes que se fonen amb un cos espiritual i este passeig ritual, a la Verge, tots l’adoren. La brusa i el caragol; els clafidors, l’embolic; el corb, el rogle i els vint; els casats i els que faltaven. Els promotors d’armar gresca; setge jorns dia i de nit: sorollant i vinga el crit ells fan reviure la festa. |
Si està núvol o si plou,
fassa sol o fa malhora…, enseguida va el bou fora. La festa la porta el bou! Pòlvora els va per l’artèria que els fa bullir-corredora- i sóna en tota Almassora, com el cant d’una pregària. *** Desfilen les comunions; un planter de gessamins; un verger d’almassorins; pura blancor d’il.lusions. Estandarts, guions, banderes; penó de la confraria que oneja amb gallardia, fent honor a les calderes. Nostra Verge Sobirana és portada en blancs roquets i els cures, molts satisfets, al muscle passen la peanya. I al pas de Santa Quitèria les Dames que són la Cort, la mantilla és el suport de confradia tan sèria. Cinc capes roges pluvials, munten Corteig a l’imatge; rendint-li cult a la Verge, per la gran volta ritual. I a guisa de colofó la bandera de la Santa; guió roig flamant que encanta en quatre llistes fent dos. Caldera en rojos clavells com a senyera divina, de la sang almassorina, que se reflexa dins d’ells. Sis jovinols portadors vestits de roig; calça blanca. El coure al clavell atrapa, com vencell subjectador. |
| Un any més a les Calderes
Diàleg quiterià entre J.R. I Quitèria, original de Pepe Forcada i Polo *** -Quitèria, Què tu no vens? -Ara eixiré, J.R. -L’Esmeralda està tocant. Les notes del pasacalle no te fan moure la sang? No te somouen el cos? Afanyat, no t’entretingues; van a repartir l’arròs? -Vaig a canviar-me la falda. Espera un poc Joan Ramon. Ves tu, baixam de la falsa, les sabates de xarol. -Per a què vols dur sabates? Vas bé’n les sabatilletes. Afanyat i no t’encantes, i anem a per les cassoletes. -Vols dir que s’acabaran? No patisques J.R. Jo tinc preparat un flan per ca u per raere del potage. En fam no se quedarem que tinc plenet el rebost. I el cuixot l’encetarem que es farà ranci el gran gos. -Ja sé que res ens fa falta que tenim la panxa plena. No estem en els anys quaranta, que allò eren viure’n pena. -De pensar m’entra canguelo; n’ho nomenes, J.R. De pensar amb l’estraperlo, dolor de ventre m’agarre. No es posem de malhumor i desterrem el fantasma, moltes voltes la tristor apareix sense buscar-la. |
-Deixa això, Quitèria, i pensa,
que de dia en dia esperes de que arribe la despensa, de l’arròs de les calderes. D’eixe riu de gent que ve de tota mena de races; que acollim al foraster sense distinció de classes. Eixa fira que es desplaça amb la plàstica quincalla; sortida i ben preparada de joguets per a xicalla. Bijuteria que crida l’atenció a tantes donzelles d’entre tanta fantasia…., medalles, collars i polseres. *** Va un tren que vola…,leré… La Panderola…, leré… La traca explota i s’encen dins d’els cors eixa explosió com la carcassa en el vent rebenta amb un gran tro. Xiulits de cucs voladors, rabiosos pugen amunt. L’estallit dels tronadors, van terrers donant-nos fum. Pòlvora cristiana i mora; t’asusta i te fa sentir. I els ciutadans d’Almassora l’explosió no fa clapir. I entre castells i masclets vivim tanta fumerola, que ens fa recordar aquells, xiulits de La Panderola. Leré, leré, va un tren que vola. |